REPORTATGE DEL DIARI DE BARCELONA

www.diaridebarcelona.cat

Aquest vídeo i els que segueixen ja formen part de les nostres impressions i memòria personal. Gracies al Periodista Albert Muñoz del Diari de Barcelona que es va fixar amb els nostres blogs.

REPORTATGE DEL DIARI DE BARCELONA

www.diaridebarcelona.cat

REPORTATGE DEL DIARI DE BARCELONA

www.diaridebarcelona.cat

REPORTATGE DEL DIARI DE BARCELONA

www.diaridebarcelona.cat

REPORTATGE DEL DIARI DE BARCELONA

www.diaridebarcelona.cat

REPORTATGE DEL DIARI DE BARCELONA

www.diaridebarcelona.cat

RECORD PERMANENT

 
Aquesta setmana, concretament el dia 25-09-08, fá 32 anys que el nostre pare ens va deixar,per nosaltres el Jaume i el Ferran sempre es una data prou significativa per recordar com ho es també per la resta de la familia, especialment la nostre germana Estrella. A continuació fem un resum del homenatge que ha fet a la seva web www.estrellaesteve.com.

De les moltes coses que puc recordar del 25 de septbre de fá 32 anys es la imatge del meu germá Ferran i Jo baixan en el ascensor per anar al Bar del costat de casa (La Perla) a recollir una paella encarregada. Aquell dia la nostre mare no estaba per fogons.Fou un matí molt mogut que va posar punt i final a una agonía massa llarga i massa dura.
Aquell matí el cementiri del sud-oest entre la muntanya i el mar,sota un sol que de tant resplandent era quasi insultant,vam dir adeu el pare.
El meu pare va morir massa aviat. Molt abans que naixeren els meus fills,massa aviat com perqué Jo tingués una dimensió real de el que en la meva vida representaría la seva absencia.
Ell, com la meva mare, pertanyían a una generació maleïda, la necesitat els obligá a la recerca en terres extranyes, el que la seva no lis donava, després vindría la guerra,la fam,les rencunies,la por i els silencis. Les seves vides estaven plenes de silencis i records voluntariament oblidats.
Fá 32 anys quan el meu pare va marxar de aquest mon jo no el coneixía,gairabé no savía res del seu passat, perqué ell mai ho va explicar.De ell recordo el seu somriure i el seu esguard a través de les sempre presents ulleres,una de aquestes petites coses que fan que plorem quan ningú ens veu.
Ignoro si la paella estava bona,la recordo que es va quedar sola sobre la taula.
Per acabar,nosaltres que creiem molt en el futur,i mes quan veiem els nostres nebots i renebots,no volem oblidar el nostre passat,i ens agradaria que les generacions futures de la familia fessin el mateix.

PLAÇA DEL PEDRÔ

Aquets dibuixos de Jordi Pagans Montsalvatge, que els va fer el 1970, de la plaça del Pedró. es el próleg del comentari que vé a continuació, de un carrer del raval.

A TANCAT DROGUERIA CASAS.

Drogueria CASAS es el darrer comerç que quedaba obert i que pertanyia a una època i un temps de la meva vida.El carrer Botella el bell mitg del Barri Xino (actual Raval),fou un lloc molt important de la meva vida , doncs el meu pare,perdò,el nostre pare, va tenir el primer taller de tapisseria el nº11,posteriorment es va ampliar el nº13, Cal Cisteller, el mateix carrer habia llocs tan extraordinaris com....la Perfumeria Criseida,el Bacallaner,el Fuster,els Metalls,el Forn,el garatge de La Urbana,els Sahún dedicats el comerç de les sabatilles i les cordes,el famòs Kiosco del Antonio,una pura meravella del barri,la perruqueria de senyores de un ex boxador sordmud,tapisserìa La Estrella,¿sabeu com es deia la dona del seu propietari?,per cert el damunt del taller del nostre Pare va neixer un escriptor i gran personatge com Vazquez Montalbán, seguim.....la tintoreria,la "lecheria",casa Elvira o sigui la Bodega "Grans barretxes" ,el Codina lloguer de tricicles,i tornem a la drogueria Cases, un home plè de bonhomia que fardaba de ser un gran pescador i tenir una joia de cotxe, un BMW de coleccionista,aquest petit mon esta acabant per una lògica del temps i les circunstancies.Tot aquest mon transcorre en nomès 50 metres de carrer que donen a la plaça del Pedrò,era un barri amb molta força de vivençies de somnis i de contracultura,avui en dia es el mateix ,però amb una historia de mestissatge i cultures barreigades que pels que hem viscut part de la nostre vida el barri ens costa molt de entendre......i si això es la globalitzaciò,¿a on anèm?.

ENS HA DEIXAT EL PARE ABAT CASSIÀ

Un cop superat l'impacte de la noticia del traspas del Pare Cassià, arriba el moment de la meva reflecciò personal. ¿Quina Catalunya ens deixa l'Abat Cassià?.
La Catalunya creient, o no...però la que valora el treball personal en benefici dels altres.
Això ho va fer el Pare Cassià i segueixen i seguiran la comunitat Benedictina de Montserrat, gracies.
En aquests moments tan tristos, a la Televisiò publica de Catalunya en el programa El Club l'Albert Hom a fet mes cas de l'audiencia friki, que es la majoritaria,que el sentiment de molts catalans, donant 30 minuts amb tertulia inclosa per parlar de un esperpent que ni Valle Inclan el podia imaginar, i que serà la representació de l'Estat Espanyol a Eurovision. El Pare de aquesta criatura es A.Buenafuente, l'home que desde la tv, a fet mes mal a la llengüa catalana, amb els seus castellanismes que tan mal ens ha fet.
Sort que aquest fill de Buenafuente no representa Catalunya.
Avui els representants de la nostre societat civil, han lloat la figura del Pare Abat Cassià.
Però el mateix temps vos explicaré un exemple de la societat real: Aquesta nit el taxi una parelleta el sentir a la radio els comentaris sobre els funerals del Pare Cassià, la noia li pregunta el noi....¿de quien hablan?, el noi li respon ....de un cura. Aquesta es la realitat encara que no ens agradi, i eran catalans.